I es que hi ha situacions on les paraules sobren. Moments en que una simple mirada, carícia, poden dir molt més que no pas les paraules. Uns mots que a l'hora de la veritat no tenen cap significat, cap validesa. Perquè el veritable sentiment es demostra amb els actes.
Un dia de juliol, vaig conèixer el meu gran deliri. Vaig ser per ell el que anomenem "una més", i no se si serà tirar massa...
Vaig parlar amb ell, tres cops? quatre? Però van ser els quatre moments més feliços de la meva vida. I es que com ja he dit, una mirada val molt més que unes simples paraules. Com em buscava amb la mirada a la piscina, com es va posar vermell quan em va trobar, com em va agafar de les mans per portar-me al mig de la pista, com em mirava amb aquells ulls color de mel, com somreia quan veia que a mi em feia vergonya, com he somniat amb ell cada dia...
I es que des de fa dos anys que estic enamorada d'ell. Cada dia penso en ell, cada dia sento el mateix formigueig que vaig sentir el primer cop que el vaig mirar. Cada dia somnio desperta que el torno a veure, que em torna a parlar, que em torna a mirar i aquest cop per sempre.
Però sé que mai més el veuré, que és impossible, més que impossible diria jo... M'he de resignar, fer front a la vida i estar oberta a noves experiències. No em de viure ancorats al passat, perquè els dies s'escorren ràpidament i quan menys t'imagines ja has viscut mitja vida. Hem de viure dia a dia i gaudir dels petits detalls que omplen la nostra vida. Hem d'intentar ser feliços. És la meva meta, entre d'altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada