Èxit!

La operació ha sigut tot un èxit!
Ja estic a casa, dolorida, però millor del que esperaven els metges!
No sé si aquest èxit tindrà res a veure amb una intervenció divina, però el que està clar, es que el destí m' ha donat una treva.

Sort!

És normal que la nit d'abans d'un gran esdeveniment estiguem neguitosos, intranquils, inquiets... Però la por és el sentiment que guanya en aquesta cursa. Tenim por, és un fet. I més quan saps que en vuit hores has d'ingressar perquè t'operen...
Encara que no sigui gaire cosa, encara que no es tracti d'una operació gaire complicada, tinc por. El risc existeix, encara que sigui mínimament, no ho podem negar, és per aquest motiu que em sento tan neguitosa i poruga.
No sé si existeix Déu o Alà o Buda, en veritat més igual. Crec en un ens superior, algú que ens ajuda i ens protegeix. El qual aquesta nit tindrà feina amb les meves pregàries. Tan debò tot surti bé, perquè sinó... aquest any ja ho he passat massa malament com per sumar una tragèdia més.

I com que ningú m'ho ha desitjat, ho faré jo mateixa:

SORT LAURA!

Val més una simple mirada

I es que hi ha situacions on les paraules sobren. Moments en que una simple mirada, carícia, poden dir molt més que no pas les paraules. Uns mots que a l'hora de la veritat no tenen cap significat, cap validesa. Perquè el veritable sentiment es demostra amb els actes.

Un dia de juliol, vaig conèixer el meu gran deliri. Vaig ser per ell el que anomenem "una més", i no se si serà tirar massa...

Vaig parlar amb ell, tres cops? quatre? Però van ser els quatre moments més feliços de la meva vida. I es que com ja he dit, una mirada val molt més que unes simples paraules. Com em buscava amb la mirada a la piscina, com es va posar vermell quan em va trobar, com em va agafar de les mans per portar-me al mig de la pista, com em mirava amb aquells ulls color de mel, com somreia quan veia que a mi em feia vergonya, com he somniat amb ell cada dia...

I es que des de fa dos anys que estic enamorada d'ell. Cada dia penso en ell, cada dia sento el mateix formigueig que vaig sentir el primer cop que el vaig mirar. Cada dia somnio desperta que el torno a veure, que em torna a parlar, que em torna a mirar i aquest cop per sempre.

Però sé que mai més el veuré, que és impossible, més que impossible diria jo... M'he de resignar, fer front a la vida i estar oberta a noves experiències. No em de viure ancorats al passat, perquè els dies s'escorren ràpidament i quan menys t'imagines ja has viscut mitja vida. Hem de viure dia a dia i gaudir dels petits detalls que omplen la nostra vida. Hem d'intentar ser feliços. És la meva meta, entre d'altres.

Porque los tiempos cambian y no podemos hacer nada. Aunque queramos detener el reloj al que llamamos vida, no podemos. No está a nuestro alcance. Pero la humanidad es asi de... ¿ignorante? ¿inocente? Queremos e intentamos que el tiempo nos dé una tregua. Una tregua para poder disfrutar de cada momento especial. Una mirada, una caricia, una noche, un coche, una sonrisa, un apretón de manos, una conversación...
Y es que pensar que hace tres meses las cosas eran TAN diferentes a ahora... me asusta. Me asusta no saber que me deparará el futuro, el mañana. ¡Me asustan tantas cosas! Pero no podemos hacer nada, el destino está escrito desde que nacemos (o al menos, eso dicen) y no podemos cambiarlo, ni detenerlo. Nada.
Impotencia, eso es lo que siento, cuando me paro a pensar profundamente sobre el destino y el camino de mi vida. Al saber que no puedo hacer nada, no puedo cambiarlo y menos aún ser la dueña de mi vida. Pero, si no soy dueña de mi vida, ¿qué me queda? Disfrutar. Disfrutar de esos momentos en los que nos gustaría congelar el tiempo. ¡Carpe diem, señores!

ME ABURRO ME ABURRO ME ABURRO ME ABURRO ME ABURRO

y además no estoy inspirada!

Se fuerte cariño

No he conocido a ninguna persona más fuerte que tú. En los malos momentos siempre te he visto sonreír e intentar ser feliz. Este es uno de esos momentos.
Sé que lo que yo te pueda decir no te quita el dolor que ahora tienes. Pero quiero que sepas que siempre me tendrás. Eres una de mis mejores amigas y quiero que seas fuerte porfavor, ahora más que nunca.
Te quiero pequeña.

Relatos de una obsesión

Me enamoré. Me enamoré desde el primer momento en que te vi a lo lejos. Pensé que eras un espejismo. Un sueño... y te marchaste. Deseé volver a verte una vez más. Y el destino me jugó una mala pasada al permitir que entraras en mi vida.

De casualidades está el mundo lleno, y es cierto. Unas amigas mias te conocían, iban a tu clase. Y con la absurda excusa de ir a buscarlas, te veía cada día.
Esto se estaba convirtiendo en una obsesión. Hasta llegar al punto de seguirte por la calle a hurtadillas, de moverme por los mismos lugares, frecuentar los mismos bares, playas, parques...
Me encantaba mirarte durante horas, aunque fuera en una foto. Me sentía feliz al poder sentirte cerca de mi cada tarde, a la salida del instituto.

Poco a poco, te iba conociendo más, hablábamos, reíamos. Cada vez me gustabas más, te llegué a querer. Sentí por tí algo especial. Aquella obsesión se convirtió en amor, ternura.
Pero me di cuenta, de que yo no era nada para ti. Era algo insignificante. I la rabia, impotencia que me corría por dentro dejó una gran huella en mi ser.
Nunca llegué a ser la misma. Mi mirada estaba ausente. Yo estaba ausente. Mi corazón lloraba a cada minuto, segundo que pasaba. Moriría por tí, y tú, a cambio, me considerabas una más, una persona con la que pasar un buen momento. Me hiciste daño.Y aquel relato de una obsesión se convirtió en una historia melancolica.

Aún, hoy en día, te recuerdo. Te añoro. Te quiero. Te odio.

Dóna'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.


Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.


Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu


ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.


Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.


Joan Salvat-Papasseit

Tants anys al mateix lloc

Sant Andreu.
Només són dues paraules, però per mi estan plenes de significats, records, moments feliços amb persones que pertanyen a una vida passada.

Els anys que he passat en aquest col·legi no els canviaria per res. He conegut a persones que van ser molt importants ,però que circumstancies han fet que ja no ho siguin. De la mateixa manera que he conegut a persones que han fet de mi el que sóc. Persones que segueixen sent essencials. Persones amb les que he compartit milions de moments irrepetibles, únics.

Són molts anys amb la mateixa rutina, les mateixes cares, el mateix edifici. Són molts els records que deixo enrere. Moltes hores passades entre les mateixes quatre parets. Molts dies amb les mateixes persones.
Potser un dia ja no recordi els noms, cares, moments, riures, dies... Però sempre recordaré el que el Sant Andreu ha significat per mi. M'ha ajudat a ser millor persona. A no patir, a cometre errors per aprendre d'ells, a la solidaritat, a valorar els petits detalls de cada dia, a estimar el que em volteja. A estimar-me.

Dec el que sóc al Sant Andreu i a totes les persones que he conegut i estimat en tots els set anys.

Corazón coraza

Alguien me dijo una vez, que nosotras, las personas, teníamos un corazoncito. Un corazón que sufre a cada arrebato de impotencia, dolor, tristeza. Un corazón que nos permite vivir, pero, ¿a qué precio?

Necesitamos amor, amar y ser amados. Pero, nadie dijo que este amor sería eterno, correspondido, sincero. Pero todos como tontos lo creemos. Y tropezamos con la misma piedra una y otra vez. Cansados, llegamos a la conclusión de que es ley de vida el no tener un amor como el de las películas. De que sufriremos por amor. De que la persona con la que te gustaría compartir millones de momentos felices junto a él, quedará en un simple sueño. Un sueño que te hará llorar. Por amor. Por un amor no correspondido. Un amor que no te pertenece. Un amor que le pertenece a otra.

Bienvenida!

Tengo el honor, orgullo y privilegio de estrenar tu nuevo diario virtual.
Definitivamente, esta es la mejor opción para desfogarte y plasmar todo aquello que se te pase por la cabeza... eso sí, en tus manos queda el saber aprobecharlo!

Je t'aime flor de té♥

- sigrid.