No ho entenc...

No entenc com pot existir cap sentiment que faci que sentis una angoixa com la que tinc al cos. No entenc com un sentiment que se suposa que et dona felicitat, et pot fer sofrir d'aquesta manera. No entenc com el sentiment més bell de tots, em crea aquesta tristesa, aquest dolor que no em deixa viure.

No entenc com és possible sofrir tant per una persona que no sap ni el teu nom. No entenc perquè el destí és tan cruel, no havia d'haver-lo deixat entrar a la meva vida. No entenc perquè no es pot fixar en mi. Perquè he de plorar per ell. No ho mereix. Però no ho puc evitar. És ell, el causant de totes les meves penúries.

Per què no puc cridar tot el que t'estimo? Per què? Per què estàs tan lluny de mi? Per què no ets aquí, al meu costat?

No ho entenc. No entenc perquè no pots ser meu. No ho entenc. No.

Lluny. Estàs tant lluny de mi...

La presentació del meu profe Carlos fou peculiar. Només entrar a classe, va demanar disculpes si al llarg d'aquests dos anys, l'escoltavem blasfemar contra la Bíblia i la religió catòlica. No ho vaig entendre. Si no creu en el nostre Déu, perfecte, però no "defequis" (com ell va dir) sobre el Papa o les nostres creences. Però como ho comprenc ara! Com comprenc el seu enuig davant Déu! Davant totes les injustícies del món. Però gràcies a una cançó vaig entendre que sense el Mal no pot existir el Bé. Que sense injustícies, no poden existir els actes que ajuden a eliminar els mals del món. Els petits actes que dia a dia fan del nostre món, un món millor.

Però tot i així, segueixo sense comprendre perquè hem de sofrir les persones per culpa de l'amor. Aquest sentiment pur que ens fa somniar desperts, que ens fa viure entre núvols a la nostra fantasia. Aquest sentiment que crea una emoció d'èxtasis, d'alegria, adrenalina. Aquest sentiment que et fa tan feliç. Si més no, una felicitat momentània. Que poc a poc s'escura. Fins que al final, ja no hi queda res.

O pel contrari, sofreixes per quelcom que mai ha existit, només a la teva imaginació. Sofreixes pel que t'agradaria tenir i no ho pots aconseguir. Sofreixes al mirar una foto seva i no mirar els seus ulls. Aquells ulls blaus que et tornen boja. Aquella mirada intensa que t'agradaria que fos teva per un segon. Aquella mirada intensa que saps que mai serà teva. Aquella blavor... que no se'n va de la teva ment. Que apareix en els teus somnis. Aquella mirada penetrant. No entenc perquè no és meva. No ho entenc...